valencià    castellano/español

    LA LLUITA

            Què és la Lluita?
            Modalitats
            Per què practicar Lluita?
            Breu història de la Lluita

             Què és la Lluita?

     La Lluita és un esport en el qual, per mitjà d'agarres i preses, s'ha de portar a terra l'oponent, i una vegada allà s'ha d'intentar immobilitzar-lo perquè toque simultàniament amb els dos omòplats durant almenys 1 segon. Això és el tocat. En el cas de no obtindre el tocat, guanya el que aconseguisca marcar més punts en dos dels tres períodes de què es compon un combat. Estan terminantment prohibits els colps, les asfíxies, o qualsevol acció o tècnica perillosa, o que puga causar dolor.

     Els esportistes competeixen entre si d'acord amb la seua edat i categoria de pes. Es per això que és la tècnica la que decideix en la majoria dels casos. Es tracta d'aprofitar la força de l'oponent per desequilibrar-lo i fer caure'l. És freqüent que el lluitador més menut dins de la seua categoria de pes i edat aconseguisca la victòria si domina bé la tècnica.

La tècnica és el que importa

 

     La lluita és un esport olímpic, per això el seu nom lluita olímpica, que ha estat present en els Jocs Olímpic des de les primeres Olimpíades a Atenes 1896. És un esport reconegut pel Consell Superior d'Esports, fundant-se la Federació Espanyola de Lluites Olímpiques en el 1932. Engloba les modalitats olímpiques de grecoromana, lliure olímpica i la nova Lluita Platja, encara que existeixen altres modalitats no olímpiques com el Sambo, el Grappling i la MMA Amateur (Arts Marcials Mixtes).

 

     ATENCIÓ: No s'ha de confondre la Lluita, ja que no té absolutament res que veure, amb l'anomenat Pressing Catch o Lluita Lliure Professional, que no és un esport, sinó un simple espectacle d'entreteniment, un tipus de teatre, i que no aporta cap valor positiu a l'educació dels xiquets.

            Modalitats

      Com s'ha indicat anteriorment, la Lluita es compon de diversos estils. Les principals modalitats són les olímpiques: lluita grecoromana, lluita lliure olímpica, lluita lliure olímpica femenina i la nova modalitat olímpica la Lluita Platja. Encara que existeixen altres modalitats no olímpiques com son el Sambo, el Grappling i la MMA Amateur (Arts Marcials Mixtes) i estils de defensa personal com el Krav Maga.

      Per conèixer més detingudament les característiques de cada una d'aquestes lluites:

Sambo
Lluita Lliure Olímpica
LluitaFemenina
Lluita Grecoromana
Lluita Platja
Grappling

 

            Per què practicar Lluita?

     Perque es molt, molt divertit.

     Però a més a més, pocs esports requereixen l'ús total del cos y de la ment, y la Lluita desenrotlla tot això amb els següents beneficis:

           1. millor desenrotllament fisiològic
           2. flexibilitat
           3. conciència del cos
           4. força y palanques
           5. equilibri
           6. coordinació i temps de reacció
           7. velocitat
           8. molt baix greix corporal

     La Lluita a les escoles i clubs és un esport de participació individual en un marc de funcionament de conceptes d'equip. Este aspecte contribueix al desenrotllament de patrons de comportament responsable per a tota la vida, incloent el respecte als altres, independentment del seu origen social o racial. Es pot esperar d'una persona jove que participa en Lluita que mostre un augment en la confiança en si mateix, així com de la seua pròpia vàlua, i desenrotllar habilitats analítiques i d'adaptació.

     Més encara, la Lluita és divertida i, igual com altres activitats esportives, tota la família pot participar de diverses formes, des del suport als xiquets i xiquetes (si, les xiquetes poden lluitar també, i ho fan molt bé!), i als seus clubs.

            Breu història de la Lluita

     No existeix un origen comú per a la lluita, ja que tots els pobles, en totes les èpoques, han tingut alguna forma de lluita. A Espanya han sobreviscut diverses formes de lluita autòctona molt arrelades: la lluita canària, la lluita lleonesa, la lluita baltu asturiana i l'aluche càntabre.

     Les primeres informacions que ens arriben sense cap tipus de dubte sobre la lluita es remunten al temps dels sumeris. El poema de Gilgamesh escrit al voltant del 2.300 a.C., ens fa el relat de competicions de lluita pròpia d'aquell període.

     La lluita a Egipte disfrutava d'una particular estima. La representació més antiga es troba a la sepultura de la cinquena dinastia (2470 · 2320 a.C.), sobre la qual estan dibuixes sis parelles de xiquets. Este fresc és el primer testimoni històric sobre la lluita entre xiquets que ens ha arribat, i pel seu valor històric sobrepassa les altres mostres egípcies. Amb els 400 dibuixos de la tomba de Beni-Hassan, els 219 de la tomba de Batí III, els 122 dibuixos de la tomba de Seti, etc. podem comprendre que la lluita a l'antic Egipte es caracteritzava per una tècnica variada i lluita a terra.

Murals de les tombes de Beni-Hassan

     La lluita conegué un gran impuls a la Grècia antiga. Els helénics elevaven a rang de ciència i art la lluita entre dos adversaris. Segons els determinats mites i llegendes, l'esmentat esport havia sigut donat als homes per la deessa Atenea, mitjançant l'heroi Teseo. En altres llegendes, s'afirma que la lluita havia sigut inventada per Heracles, per Hermes, per la seua filla Palestra, etc. Ací està la raó per la qual no és estrany que la lluita haja sigut l'esport fonamental, no només en els jocs olímpics antics, sinó en tots els jocs realitzats a través de l'antiga Grècia: els Panatinaics a Atenes, els de Nemea, els Pítics a Delfos, els Ístmics a prop de Corint, etc.

?Pedestal d'estàtua grega

     Quan la lluita començà a figurar en el programa olímpic com a disciplina independent en 776 abans de la nostra era, arribà a ser un dels esports principals dels jocs. La lluita que es practicava era lliure, ja que sí es podia realitzar preses per davall de la cintura. En el pentatló, la lluita era la prova última i decisiva per determinar el vencedor.

     Nombrosos autors clàssics grecs ens parlen de la lluita a les seues obres, com per exemple les obres d'Homer, Plató, Pausanies, Plutarco, Lucià, Filostrast, Heliodor, etc. També en la pintura i escultura apareix reflectida i molts frescs de dibuixos sobre gerros, en relleus i escultures deixen veure moments de combats.

     Els romans, malgrat continuar celebrant competicions a l'"estil grec", buscaven emocions més fortes, i preferien la lluita més dura, el pancraci, i els combats de gladiadors, deixant la lluita com a mitjà de preparació de soldats romans i gladiadors. Amb l'ajuda de competicions de lluita van ser determinats caps de l'exèrcit i emperadors de Roma.

     A Espanya, ja Estrabón (segon I a. C.) en parlar sobre Iberia al llibre III de la seua Geografia fa referència a què els pobles del nord practicaven lluites gimnàstiques. Sant Isidor de Sevilla al llibre XVIII de les seues Etimologies parla de la lluita com una disciplina en l'educació dels nobles visigots (segon VII).

     En l'època del feudalisme la lluita es desenrotllava intensament, però a nivell regional. Éra un dels arts que ha de dominar els cavallers. És utilitzada àmpliament per l'aristocràcia feudal, però donada la seua accessibilitat servia igualment a l'enduriment físic i moral dels camperols i soldats, així com que se celebraven concursos en les festivitats. Alfons X el savi l'anomena com un dels jocs de l'època al Llibre dels Jocs.

Imatges del manual de  Fabien Auerswald

     En el segle XIV, al final de l'edat mitjana|mitja, en l'època de la Guerra dels Cent Anys, els reis, prínceps, ducs, tenien al seu càrrec, equips de lluitadors. Els Ducs de Borgonya pagaven salaris considerables als seus campions. Durant la segona meitat del segle XV, foren redactats a Alemanya els primers manuals de lluita. El més antic es data al 1443, i per primera vegada fou impresa l'obra de Fabien Auerswald, ·l'art de lluitar·, el 1539 a Wittenberg. La Lluita es practicava en els medis aristocràtics. Èpic va ser el combat que va guanyar el 1520 el Rei d'Anglaterra Enric VIII al Rei de França Francesc I. Hagué prova de lluita en els Jocs Moriscos de Purxena de 1569.

     La lluita ha estat present en els Jocs Olímpics des de la seua reaparició a Atenes 1896.

Jocs Olímpics

     La lluita, a través dels temps, ha sigut practicada per varietat de gent de tota classe i condició. Un exemple d'ells són els filòsofs grecs Plató, Aristòtil i Sócrates; els científics Pitágores i Copérnic; els reis Enric VIII d'Anglaterra, Francesc I de França, el tsar Iván el Terrible; els presidents d'Estats Units George Washington i Abraham Lincoln; els actors Tom Cruise, Kirk Douglas, Michael J. Fox, Robin Williams, Lorenzo Lamas. A més dels grecs, també han sigut nombrosos els artistes de totes les èpoques que han sentit desig de reflectir-la a les seues obres: Michelangelo, Picasso, Canova, Rembrandt, Gorthe, Leopardi, Tolstoi, Neruda, Dante, Cervantes, Fray Luis de León, Jorge de Montemayor...


Última actualització 30 d'Agost de 2009